D’entrada, Cesc Masdeu Navarro no encaixa del tot en l’estereotip de l’esportista. No parla de marques, ni de pòdiums, ni de rècords personals. No enumera èxits ni presumeix de graus impossibles. Tanmateix, n’hi ha prou d’escoltar-lo uns minuts per entendre que l’esport —i en especial l’escalada— travessa la seva vida d’una manera profunda i estructural. No com una obsessió, sinó com una manera de ser al món. Com un llenguatge.
Nascut a Barcelona fa 36 anys, criat al mateix barri on avui encara manté vincles afectius i vitals, Cesc és professor de secundària. Ensenya Geografia i Història, però, en realitat, la seva trajectòria vital suggereix que sempre ha estat ensenyant alguna cosa més àmplia: una manera de relacionar-se amb els altres, amb el cos i amb l’entorn. Abans d’arribar a les aules, va estudiar Ciències Polítiques, va treballar en altres àmbits i va viure tres anys a París amb la seva parella, la Lali (va aconseguir una beca amb l’OCDE i posteriorment va treballar per a la UNESCO).
Si hi ha un fil conductor clar en el relat de Cesc és el dels vincles. Vincles familiars, socials, educatius. Res en la seva trajectòria sembla sorgir de l’individualisme pur. Des de molt jove, la seva relació amb l’esport va estar marcada pel col·lectiu. Va començar, com tants altres nens a Barcelona, jugant a futbol, però aviat ho va deixar. No li acabava de fer el pes. El gir va arribar gairebé per casualitat, quan va acompanyar la seva germana petita a un partit de bàsquet. Faltaven jugadors, li van demanar que participés i alguna cosa va fer clic.
El bàsquet va ser el seu esport de base durant més de deu anys. Un esport d’equip, de cooperació constant, de lectura de l’altre. També va ser la seva primera escola de transmissió: va ser entrenador a la mateixa escola on havia estudiat, i més tard monitor d’un grup escolta. Molt abans de ser professor, ja acompanyava infants i adolescents en processos de creixement.
“No va ser una vocació que aparegués de cop”, explica. “Sempre hi va haver aquesta part de treballar amb gent, de transmetre, d’estar en contacte amb persones més joves”. En el seu propi recorregut com a estudiant, Cesc recorda professors que el van marcar, figures que el van inspirar i que, sense saber-ho, li van ensenyar una manera de ser a l’educació que avui ell reprodueix.
També en l’àmbit de la salut, els vincles han estat determinants. Des de l’adolescència va conviure amb un problema als genolls —calcificació del tendó rotulià— que li provocava dolor constant. Saltar, córrer, impactar… tot esdevenia una font de molèsties. Als 18 o 19 anys, massa jove per assumir infiltracions o operacions, va prendre la seva decisió: deixar el bàsquet.
L’escalada és un problema a resoldre. És preguntar-te com, amb el teu cos, les teves capacitats i els teus límits, pots interactuar amb aquest medi i trobar una solució.
Abandonar l’esport que havia marcat la seva adolescència no va ser fàcil. Però aquest buit va obrir la porta a una altra pràctica que feia temps que li rondava pel cap: l’escalada. La muntanya i el contacte amb la natura sempre havien atret aquest urbanita nascut al cor de la gran ciutat. L’escalada va aparèixer primer com una alternativa pràctica —un esport sense impacte, sense salts— i va acabar convertint-se en una passió duradora.
Va començar cap als 19 anys, amb escalada esportiva amb corda. Més endavant va provar la via llarga, alguna expedició més clàssica, i amb el pas del temps ha anat adaptant la seva pràctica a les diferents etapes de la seva vida. Avui, amb dos fills petits, la seva escalada es desenvolupa principalment en rocòdrom (la seva sala actual és Monobloc Sants), combinant sessions de bloc i entrenament més tècnic, sense renunciar, sempre que pot, a sortir a la roca.
El que el va captivar des del principi no va ser només l’entorn, sinó la lògica interna de l’esport. “L’escalada és un problema a resoldre”, explica. “És preguntar-te com, amb el teu cos, les teves capacitats i els teus límits, pots interactuar amb aquest medi i trobar una solució”. Aquesta barreja de repte, superació i creativitat continua sent, anys després, un dels grans motors de la seva pràctica.
Però hi ha més. Cesc parla de l’escalada com una mena de coreografia, de dansa. Un esport en què la tècnica i la psicologia pesen tant com la força. On el moviment correcte pot convertir allò impossible en accessible. I on el cansament físic —profund, total— es viu com una cosa gratificant. “Sortir d’una sessió amb la sensació d’haver-ho donat tot”, diu, “per a mi això té molt valor”.
Sortir d’una sessió amb la sensació d’haver-ho donat tot, per a mi això té molt valor.
Tot i que el gest d’escalar sigui individual, Cesc insisteix en el caràcter profundament col·lectiu de l’escalada. A peu de via, al bloc, al rocòdrom, l’intercanvi és constant: es comenta la seqüència, s’aconsella, s’anima. Fins i tot en competicions obertes —en què va participar durant una etapa— aquest esperit de col·laboració hi és molt present. Els escaladors llegeixen la via junts, comparteixen estratègies, celebren els èxits aliens.
Aquesta dimensió compartida connecta directament amb altres àmbits de la seva vida. Durant diversos anys, Cesc i la Lali van formar part dels Castellers del Poble-sec. Abans fins i tot, durant la seva etapa a París, van participar en la creació dels Castellers de París, dins de la comunitat catalana. No va ser una elecció folklòrica: buscaven un espai comunitari, corporal, que no passés per reproduir tradicions de manera superficial.
Els castells, com l’escalada, són un exercici extrem de confiança i cooperació. “El castell no el veus, el pateixes”, explica. “El que és a baix no veu res, només aguanta”. És un esforç col·lectiu en què cada cos compta, des de nens fins a persones grans, independentment de la seva forma, origen o experiència. Un símbol potent de treball compartit que, de nou, posa el cos al servei del grup.
L’arribada de la pandèmia i el naixement del seu primer fill van marcar el final d’aquesta etapa. L’exigència física i d’horaris dels castells era difícil de conciliar amb la vida familiar. Per a Cesc i la Lali, tenia sentit deixar-ho junts. No convertir-ho en una renúncia individual, sinó en una decisió compartida.
Els castells, com l’escalada, són un exercici extrem de confiança i cooperació.
L’escalada exigeix un coneixement molt fi del cos. Propiocepció, equilibri, lectura constant del centre de gravetat. “Sempre tens tres punts de suport i un que es mou”, explica. “Has de saber on ets i fins on pots forçar”. Aquest diàleg permanent amb els límits fa que la prevenció sigui gairebé una condició indispensable per poder continuar escalant amb continuïtat.
Cesc complementa l’escalada amb una pràctica regular de ioga —cinc dies a la setmana, mitja hora diària— que l’ajuda a enfortir-se, guanyar elasticitat i facilitar la recuperació. “Faig més ioga que escalada”, reconeix. Una afirmació que encaixa amb la seva manera d’entendre l’esport: no com una acumulació de sessions, sinó com un equilibri.
Al llarg dels anys ha tingut lesions, com qualsevol esportista constant. La més important va ser una caiguda al Garraf que li va provocar una lesió greu al peu dret: lligaments, tendons i l’astràgal. Va passar, irònicament, el primer dia de les seves vacances d’estiu. Va ser aleshores quan va entrar en joc una relació que avui forma part de la seva història personal: la de l’Institut Arquer.
Cesc coneix l’Andreu Arquer des de la infantesa. Amic de la família, referent mèdic des de molt jove, va ser la persona a qui va trucar després de sortir d’urgències amb el peu enguixat. “Em va treure el guix i em va dir: això ho farem millor”, recorda. Bota, mobilització, banys de contrast, fisioteràpia progressiva. Recuperació activa, acompanyada, pensada.
No hi va haver seqüeles. Ni a l’escalada, ni corrent, ni caminant. A partir d’aquí, l’Institut Arquer es va consolidar com el seu espai de referència en tot allò relacionat amb la salut física i l’esport. No només per tractar lesions, sinó com a part d’una rutina preventiva.
Durant anys, Cesc ha treballat especialment amb en Miquel, fisioterapeuta de l’Institut. La seva primera sessió va ser, admet, desconcertant. “Jo esperava un massatge relaxant i sortir flotant”, explica. “I no va ser això en absolut”. En lloc d’una intervenció estàndard, va trobar una exploració profunda, incòmoda a estones, precisa. Un treball que no es limitava al múscul contret, sinó que buscava entendre l’origen, les cadenes, les compensacions.
“És llavors quan t’adones que no és només un fisio que fa massatges”, diu. “És algú que coneix molt bé el cos i sap què tocar i per què”. Aquesta experiència resumeix bé la percepció que Cesc té de l’Institut Arquer: un espai on la salut s’entén de manera global.
No és una medicina quirúrgica, fragmentada. Aquí es té en compte com trepitges, com et mous, com descanses, què fas en el teu dia a dia.
Per a Cesc, l’Institut Arquer no és només un centre on s’hi va quan alguna cosa va malament. És un lloc on es cuida el cos en el seu conjunt. Fisioteràpia, podologia, moviment, descans, hàbits. Una mirada holística que encaixa amb la seva pròpia manera d’entendre l’esport i la vida.
“No és una medicina quirúrgica, fragmentada”, explica. “Aquí es té en compte com trepitges, com et mous, com descanses, què fas en el teu dia a dia”. Aquesta coherència entre discurs i pràctica és el que genera confiança a llarg termini.
Amb el pas del temps, aquesta relació s’ha anat ampliant. Consultes informals, converses, dubtes que van més enllà de l’esport. La salut com una cosa que s’acompanya, no només es repara. Una filosofia que connecta directament amb els valors de l’Institut Arquer i amb la manera com Cesc projecta el seu propi futur.
Quan es pensa d’aquí a vint anys, Cesc no es veu deixant l’escalada. Se la imagina diferent: menys explosiva, més de continuïtat, més de vies llargues. Més ioga. Menys obsessió pel grau. Més escolta del cos.
“L’escalada és un esport que es pot adaptar a qualsevol edat”, afirma. “Sempre pots trobar una manera de continuar”. No parla de grans projectes ni de llistes de cims. Prefereix mantenir l’equilibri, evitar lesions i gaudir del moment vital que travessa ara, amb dos fills petits que creixen ràpid.
De fet, el moviment ja forma part de la seva vida familiar. Els seus fills, en Manel i en Magí, han crescut entre rocòdroms, cordes i preses. Abans fins i tot de caminar, el petit ja s’enfilava per cadires i sofàs. No hi ha imposició, només acompanyament. Deixar fer, observar, cuidar.
En aquest gest quotidià es resumeix bé qui és Cesc Masdeu. Un esportista sense èpica grandiloqüent. Un escalador que no busca el cim més alt, sinó el moviment just. Un professor que entén la transmissió com una cosa que es fa amb el cos i amb l’exemple. I una persona que ha construït el seu camí —en l’esport, en la salut, en la vida— sempre des del vincle.
