Som equip: és el que ens diferencia. L’Institut Arquer és un centre on creuem experiències i especialitats per ajudar els pacients amb el tractament i l’atenció que necessiten. Cada pacient és diferent, cada terapeuta del centre també. Per aquesta raó sentim la necessitat de presentar tots els membres de “l’equip Arquer”, professionals i persones que enriqueixen cada dia el nostre mètode de treball. Comencem amb la Berta Portales, pilar de l’equip de fisioteràpia des del 2014.
Durant el batxillerat pensava a estudiar farmàcia. Però quan vaig començar amb els estudis reals de química, física i matemàtiques, em vaig adonar que potser allò no era per a mi. En aquella època jugava a tennis i una entrenadora meva estudiava fisioteràpia. Parlant amb ella, comentant els seus estudis, se’m va encendre la llum. Vaig investigar una mica sobre fisioteràpia, fins i tot vam anar a alguns congressos i jornades de portes obertes de les universitats. Ràpidament ho vaig veure claríssim: volia dedicar-m’hi.
Ara, és cert que treballant amb metges, sempre m’ha cridat l’atenció el seu coneixement i la seva formació. Però la fisioteràpia t’exigeix actualitzar els teus coneixements, i sempre m’he sentit contentíssima amb la meva elecció.
Quan vaig estudiar la carrera, l’any 2008, no fa tant, no se’n parlava gens del tema. Ni recordo que ens expliquessin anatomia muscular específica de la part del sòl pelvià. I vaig començar a coincidir amb noies que em comentaven que feien l’especialitat de sòl pelvià. Amb els anys, els centres demanaven cada vegada més aquesta formació i em resultava interessant. Avui dia té força reconeixement i visibilitat, però hi ha moltes dones que no saben que existeix un treball de sòl pelvià per reeducar moltes patologies.
Quan la fàscia es tensa massa, estira del seu punt d’inserció al calcani, cosa que provoca inflamació i dolor
Hi ha un perfil de pacients molt clar: dona durant l’embaràs i, sobretot, en situació de postpart. Després hi ha un perfil d’edat mitjana, al voltant dels 55 anys, que va ser mare i comença a patir les conseqüències de la menopausa. També acollim dones més grans, però l’objectiu en aquest cas és simplement ajudar-les al màxim. És un perfil minoritari, però també hi acudeixen homes, pacients operats de pròstata o d’hiperplàsia de pròstata, per exemple.
Crec que cada vegada hi ha més consciència sobre els temes de salut global. En el cas de les dones, la gent s’adona que estan més afectades per etapes molt importants al llarg de la vida, marcades pels canvis hormonals. Hi ha un major reconeixement de les necessitats de la dona en cada etapa de la vida. D’altra banda, crec que les dones ja fa molts anys que donen tanta prioritat com els homes a l’esport i cada vegada busquen una millor salut per rendir millor.
Solen agradar-me les lesions complicades, sobretot a nivell traumatològic, quan cal recuperar rangs de mobilitat. Parlem de lesions realment serioses que requereixen una mobilització molt activa d’alguna articulació, juntament amb un treball sobre cicatrius, edema, etc. M’interessa molt la recuperació postcirurgia. Crec que sempre és un desafiament compartit amb el pacient: a veure fins on aconseguim recuperar. De fet, en general són pacients que s’impliquen molt. Hi ha un recorregut important entre la desesperació del pacient el primer dia i la satisfacció compartida al final del procés. És intens a nivell emocional i sents que la teva missió és important; d’ella depèn el futur d’una persona.
Per a mi, es tracta de la combinació entre diagnòstic mèdic, acció terapèutica del fisio i implicació del pacient. És un mètode col·laboratiu. El pacient també té un paper fonamental a través de l’exercici físic, l’alimentació i tot el que envolta la seva salut. Òbviament, em refereixo a les patologies derivades d’un patró de marxa, d’un sobrepès o d’una debilitat muscular molt exagerada, per exemple. Jo puc intervenir per solucionar una tendinopatia, però el que pretenem entre tots és que no torni la lesió. Per això, ajudem el pacient amb els seus hàbits de salut.
Sempre he intentat, al llarg de tots aquests anys, que el gimnàs formi part de la meva vida, però les jornades laborals de vegades ho impedeixen. Principalment practico natació i pilates, perquè són fàcils d’adaptar als meus horaris. Però em considero una persona molt activa. Els caps de setmana, i sempre que hi ha un pont, m’encanta l’alta muntanya, pujar un pic o arribar a grans llacs, per exemple. Trobar gent que comparteixi aquesta afició no sempre és fàcil, així que hi vaig sola moltes vegades. No sempre ha estat així, però no m’importa. Si puc anar-hi acompanyada, millor, però tampoc tinc cap problema a anar-hi sola. Permet recarregar piles del tot i és superenergitzant.
No t’ho sabria dir! Sonaria un mix entre música electrònica, música llatina, reggaeton, cançons espanyoles… Ni tan sols tinc carpetes. Tinc tots els temes posats en una sola. Això sí, només escolto música moguda.
Sempre em costa recordar el títol perquè el tinc en ebook i mai no veig la portada. Es diu “Por si un día volvemos”, de María Dueñas.
“Un fantasma en la batalla”, a Netflix. És la història d’una noia infiltrada a ETA. Està molt bé. No soc gaire fan de les pel·lícules espanyoles, però aquesta em va cridar molt l’atenció.
De vegades només cal explicar quatre coses i el pacient ho entén. Quan comprèn la lògica del que li passa, canvia els seus hàbits.
Berta Portales Casas (Barcelona, 1987) forma part de l’equip de fisioteràpia de l’Institut Arquer des del 2014. És especialista en recuperació de lesions del sistema múscul-esquelètic i en reeducació del sòl pelvià. Va estudiar la seva carrera a l’EUG (Escoles Universitàries Gimbernat).
