En Joan Rubau és un tipus (molt) fort de 37 anys, amb un físic impressionant de gladiador i una mirada directa en la qual un percep bondat de seguida. També és un d’aquells esportistes amateurs que coneixen bé els seus límits perquè els han sobrepassat més del compte, i això durant anys. Aquest cantant de blues i harmonicista originari de Palafrugell va sotmetre el seu cos a molts maltractaments esportius, fins que aquest va dir “prou”. Quan una epicondilitis severa el va privar de jugar a pàdel i va afectar la seva vida quotidiana el 2024, en Joan va aterrar a l’Institut Arquer. Però aquesta no és la història d’una curació: és la història d’un aprenentatge.
“Dues septoplàsties, dues fractures i operacions del nas amb inflamació de les mucoses, fractura de turmell, deu esquinços de turmell, dues fractures mandibulars, fractura del dit gros del peu dret —que gairebé perdo—, fractura del tercer i cinquè metacarpià de la mà dreta, trencament del tendó extensor del dit gros de la mà dreta, lesions als tendons del bíceps radial i als maneguets rotadors de l’espatlla dreta, síndrome d’Osgood-Schlatter, una epicondilitis… i, és clar, una mica més de cent punts de sutura.” En Joan acaba així la seva llista de lesions, entre el riure i la convicció que s’ha deixat alguna cosa al recompte.
Des de petit, l’esport ha estat un element fonamental en la seva vida, i les lesions també. Va començar amb el tennis als sis anys, competint en tornejos per tot Catalunya. Més tard va provar l’handbol i el bàsquet, però als 17 anys va debutar en els esports de combat. El kickboxing el va acompanyar durant més d’una dècada, fins als 29 anys, amb una intensitat que va marcar el seu cos i la seva manera d’entendre l’esforç. La seva carrera com a lluitador va ser de nivell semiprofessional: va guanyar campionats a Catalunya i es va enfrontar a rivals que més tard assolirien títols nacionals. Però, per damunt dels resultats, el kickboxing li va deixar una relació particular amb el seu cos: l’equilibri precari entre la força i la fragilitat. “Sempre he tingut tendència a lesionar-me”, reconeix. Aquesta consciència del cos com a territori de risc l’ha acompanyat des de llavors.
El pàdel sempre ha estat allà, com un fil paral·lel.
La música, diu, és la seva veritable vocació, però l’esport forma part de la seva estructura vital: “Podria viure sense esport, però no sense música”, admet amb un somriure. En paral·lel, es va enamorar del pàdel. El va descobrir de petit, als 12 o 13 anys, quan encara jugava a tennis (el pàdel encara no havia assolit l’èxit popular d’avui en dia). El va reprendre a l’adolescència i mai no l’ha deixat del tot. “Sempre ha estat allà, com un fil paral·lel”, diu.
En el pàdel hi va trobar un espai més tàctic, més cerebral, però igualment apassionant. Li fascina la complexitat del joc, les infinites variacions del cop, les decisions que es prenen en fraccions de segon. “És un esport molt mental —explica—. Hi intervenen les parets, el company, les trajectòries… Cada cop té mil possibilitats.”
Aquesta exigència mental s’hi suma a la física. En Joan juga avui dues o tres vegades per setmana i complementa la seva pràctica amb entrenaments de força al gimnàs: tres o quatre sessions setmanals de peses, després de jornades laborals i concerts. “És qüestió de constància, de cuidar-se per poder continuar practicant esport durant anys”, afirma. Ja no busca només rendiment: busca funcionalitat, salut i equilibri. Als 37 anys, el seu objectiu és arribar als 55 o 60 amb un cos que li permeti continuar movent-se. “No em veig deixant l’esport mai”, assegura. Aquesta nova manera de gaudir de l’exercici físic no va sorgir de cop. La moderació va tenir un detonant inesperat, un dolorós punt de partida en forma d’epicondilitis al seu braç dret.
No podia ni beure un got d’aigua. No em veia tornant a jugar a pàdel.
L’any 2024, una combinació d’entrenament amb peses i pràctica de pàdel va desencadenar una epicondilitis, coneguda com a “colze de tenista”. El que va començar com una molèstia es va convertir ràpidament en una limitació severa. “No podia ni beure un got d’aigua —explica—. Ho havia de fer amb la mà esquerra.”
La lesió afectava la seva vida quotidiana i el mantenia lluny de l’esport, la seva segona gran passió després de la música. Va ser aleshores quan va acudir a l’Institut Arquer. Atès pel doctor Andreu i el doctor Carlos Miñarro, va descobrir un mètode basat en el diagnòstic i en una visió col·laborativa de la medicina. Els metges van confirmar el diagnòstic mitjançant ecografia i li van proposar un tractament basat en plasma ric en plaquetes (PRP), complementat amb teràpia manual.
“El més important va ser el diagnòstic —subratlla—. Pots anar a molts fisioterapeutes, però si no tens un diagnòstic precís, perds temps.” En el seu cas, la combinació de precisió mèdica i teràpies regeneratives va marcar la diferència.
“No podia ni beure un got d’aigua. No em veia tornant a jugar a pàdel.”
Però no va ser tant el procés o el mètode el que el va sorprendre, sinó el resultat. “No em veia tornant a jugar —confessa—. Sóc un expert en lesions i sabia que aquesta era greu. Vaig pensar que no me’n recuperaria.”
Avui, en Joan torna a jugar a pàdel, s’entrena amb regularitat i intenta adaptar el seu esforç. Utilitza una colzera per alleujar la tensió del tendó i, sobretot, ha après a escoltar el seu cos. “Ja no vaig sempre al 100%. Hi ha pilotes que deixo passar. Cal saber dosificar.”
És una forma de maduresa esportiva que, segons ell mateix reconeix, arriba amb l’edat i l’experiència. A l’Institut Arquer, en Joan hi va trobar més que una solució mèdica. Parla amb apreci del tracte rebut: “És una clínica amb la qualitat d’un gran centre mèdic, però amb la proximitat d’un lloc familiar.”
Aquesta combinació d’excel·lència tècnica i humanitat resumeix la seva experiència: precisió en el diagnòstic, eficàcia en el tractament i una comunicació constant durant tot el procés. No només per recuperar-se, sinó per gaudir més i millor de l’esport… sense lesionar-se.
