Qui no n’ha sentit a parlar mai, de la fascitis plantar? Aquesta lesió afecta un nombre creixent de persones (prop del 10 % de la població pot patir fascitis plantar al llarg de la seva vida, segons FMC – Formació Mèdica Contínua). Però, qui sabria explicar exactament de què es tracta i quina diferència hi ha entre la fascitis plantar i l’esperó calcani?
La doctora Teresa Pomés, metgessa de l’esport i membre de l’equip mèdic de l’Institut Arquer des del 2017, ens en dóna una explicació i comparteix la seva experiència sobre el tema.
En col·laboració amb la doctora Teresa Pomés
La fascitis plantar és una de les lesions més freqüents que afecten el peu, especialment entre esportistes i persones actives. Es tracta d’una inflamació de la fàscia plantar, un teixit conjuntiu gruixut que s’estén des del taló (calcani) fins a la base dels dits, formant una mena d’arc o triangle que dona suport a tota la musculatura del peu.
Aquesta estructura actua com una corda tibada que sosté el pes corporal i contribueix a l’estabilitat durant la marxa o la cursa.
Quan la fàscia està sotmesa a una tensió excessiva o prolongada, apareix una inflamació a la zona on s’insereix a l’os del taló. La doctora Teresa Pomés explica que “quan la fàscia es tensa massa, estira del seu punt d’inserció al calcani, cosa que provoca inflamació i dolor”.
Els símptomes més habituals de la fascitis plantar són un dolor punxant a la part inferior del taló o de l’arc plantar, especialment intens en fer les primeres passes al matí o després d’estar una estona assegut. Aquest dolor pot disminuir amb l’activitat, però tendeix a reaparèixer després de períodes de repòs o al final del dia. En els casos més greus, la molèstia pot arribar a ser invalidant, dificultant la marxa normal i fins i tot impedint activitats quotidianes.
Quan la fàscia es tensa massa, estira del seu punt d’inserció al calcani, cosa que provoca inflamació i dolor
La fascitis plantar i l’esperó calcani sovint es confonen, però són lesions diferents, encara que relacionades entre si.
La diferència principal rau en l’estructura afectada i en el moment evolutiu de la lesió.
La fascitis plantar, com explica la doctora Pomés, és la inflamació del teixit tou, mentre que l’esperó calcani representa una reacció de l’os davant d’aquesta inflamació prolongada. “Quan la fàscia fa molt de temps que està tensa o inflamada”, assenyala, “l’os respon formant més os a la zona d’inserció, creant una mena de prolongació que coneixem com a esperó”.
Aquest creixement ossi no s’orienta cap avall, com de vegades es creu, sinó en direcció horitzontal, seguint el trajecte de la fàscia plantar. En una radiografia pot observar-se com una petita “punta” o excreix que apunta cap als dits del peu.
L’esperó, per tant, no és la causa del dolor, sinó una conseqüència tardana de la tensió crònica a la fàscia. Pot romandre visible durant anys, fins i tot quan el pacient ja no sent molèsties. “L’esperó queda com una marca”, comenta Pomés, “però el que realment genera dolor és la inflamació activa o la tensió de la fàscia”.
A diferència de la fascitis, l’esperó no es reabsorbeix: un cop format, roman a l’os. L’objectiu del tractament no és eliminar-lo, sinó controlar la inflamació i reduir la tracció de la fàscia sobre el calcani. Només en casos molt excepcionals es planteja una cirurgia, ja que l’important és restablir la funcionalitat i l’elasticitat del teixit tou.
Quan la fàscia fa molt de temps que està tensa o inflamada, l’os respon formant més os a la zona d’inserció, creant una mena de prolongació que coneixem com a esperó.”
La gravetat de la fascitis plantar depèn del grau d’inflamació, del temps d’evolució i de la resposta del pacient al tractament. En les fases inicials pot ser una molèstia lleu o intermitent, que permet continuar amb l’activitat física; però ignorar els símptomes i mantenir l’esforç sobre el peu lesionat pot conduir a una lesió crònica i incapacitant.
Teresa Pomés assenyala que “quan el dolor comença a molestar de manera constant, és senyal que la lesió està avançant. Si no es tracta, pot arribar a un punt en què impedeixi caminar amb normalitat”. En els casos més greus, el dolor pot obligar el pacient a descarregar completament el peu i fins i tot a utilitzar crosses, ja que cada suport esdevé molt irritatiu.
Si la inflamació es manté durant molt de temps, la fàscia pot arribar a trencar-se parcialment, una complicació dolorosa que requereix una recuperació prolongada. En aquest punt, el dolor pot tornar-se “bastant insuportable”, afectant tant l’activitat esportiva com la vida diària.
L’evolució cap a un esperó calcani és un altre signe de cronicitat, però no necessàriament de major gravetat clínica. Segons l’especialista, “tenir un esperó no és el greu; el greu és que la tensió de la fàscia continuï i la inflamació no es resolgui”.
Per això, la detecció precoç i el diagnòstic adequat són claus per evitar complicacions. Com més aviat es tracti la fascitis, més ràpida i completa serà la recuperació, evitant que la inflamació derivi en una patologia persistent o estructural.
Tenir un esperó no és el greu; el greu és que la tensió de la fàscia continuï i la inflamació no es resolgui.
Tot i que la fascitis plantar pot afectar qualsevol persona, hi ha perfils de major risc. A l’Institut Arquer, els casos més habituals s’observen en corredors i persones de mitjana edat o més grans, però també en individus que pateixen canvis bruscos en el tipus de calçat o que tenen determinades característiques anatòmiques del peu.
Els corredors són especialment vulnerables a causa de la repetició de l’impacte i la càrrega contínua sobre la fàscia. El risc augmenta quan no es fan estiraments adequats o no hi ha prou temps de recuperació entre sessions. La doctora Pomés insisteix en la importància de “donar elasticitat a la fàscia en acabar l’exercici, estirar bessons, isquiotibials i tota la cadena posterior, perquè la fàscia plantar està en continuïtat amb aquests músculs”.
Un altre grup freqüent són les persones amb peus buits (amb un pont molt pronunciat) o peus plans, ja que tots dos extrems generen desequilibris en la tensió de la fàscia. En els peus buits, la fàscia ja parteix amb una tensió natural elevada, mentre que en els plans es veu alterada la distribució del pes. També les persones amb sobrepès són propenses a patir fascitis plantar perquè obliguen la fàscia a suportar més càrregues.
També s’observen casos entre aquells que canvien de sabates còmodes a calçat rígid (botes de seguretat) o molt pla (sandàlies planes sense suport a l’estiu). Aquest tipus de transició pot modificar la petjada i provocar una sobrecàrrega sobtada a la zona plantar. Certs treballs que obliguen a estar hores drets (cambrers, dependents…) també predisposen a patir aquesta lesió, pel temps de càrrega que acaba fatigant la fàscia.
Finalment, la doctora Pomés menciona els casos relacionats amb el sobreús o els canvis d’hàbit esportiu, com persones que, després de períodes d’inactivitat, reprenen l’activitat física sense preparació adequada.
És important donar elasticitat a la fàscia en acabar l’exercici, estirar bessons, isquiotibials i tota la cadena posterior, perquè la fàscia plantar està en continuïtat amb aquests músculs.
Segons l’experiència clínica de Teresa Pomés, el nombre de casos de fascitis plantar ha augmentat en els darrers anys, especialment des de la pandèmia. Durant el confinament, moltes persones van deixar d’anar a gimnasos i centres esportius, i quan es va permetre de nou l’activitat física, van començar a córrer sense preparació prèvia ni equipament adequat.
“Va ser molt típic —explica— veure gent que es va llençar a córrer amb les bambes que tenia a casa, sense mirar quin tipus de peu tenia o com estava la seva estructura muscular.”
Aquest fenomen, unit a la manca d’escalfament, d’estiraments i d’hidratació, ha contribuït a un repunt de lesions a la fàscia plantar.
Encara que sempre n’hi ha hagut casos, Pomés considera que la popularització del running ha fet més visible la patologia. L’augment de corredors aficionats, alguns sense supervisió ni pautes d’entrenament personalitzades, multiplica el risc de sobrecàrrega.
Tanmateix, la doctora destaca que els esportistes d’alt nivell presenten menys fascitis i es recuperen abans. “Amb ells tot està molt controlat: són joves, s’entrenen cada dia, s’estiren, tenen seguiment fisioterapèutic constant i hàbits d’hidratació i alimentació adequats.
La diferència principal no és en l’exigència física, sinó en la supervisió i l’educació corporal. En els esportistes professionals, qualsevol molèstia es detecta i es tracta de seguida; en canvi, en el pacient general, el dolor s’ignora fins que la inflamació està molt avançada.
El tractament de la fascitis plantar a l’Institut Arquer combina la valoració mèdica, el diagnòstic per imatge i un programa de fisioteràpia i readaptació personalitzat. La doctora Pomés detalla que, en rebre un pacient, “primer es realitza una avaluació clínica completa: explorem el suport del peu, la marxa, el to muscular i l’estructura general del cos”.
Com a eina diagnòstica, s’utilitza l’ecografia musculoesquelètica, que permet mesurar el gruix de la fàscia i detectar signes d’inflamació o petites ruptures. Tot i que l’ecografia no mostra directament l’esperó, pot orientar-se cap a la seva existència, i si cal, es sol·licita una radiografia per confirmar-lo.
El tractament se centra a desinflamar i donar elasticitat a la fàscia, mitjançant massatges, estiraments i descàrrega dels músculs implicats (bessons, isquiotibials, glutis). Es poden utilitzar embenats rígids o tapping com a complement. En alguns casos s’utilitzen plantilles personalitzades per descarregar temporalment la zona del taló. Amb el temps, aquestes s’adapten per a un ús prolongat segons l’evolució del pacient.
Si la fisioteràpia convencional no és suficient, l’Institut Arquer incorpora tècniques complementàries com infiltracions biològiques (LINK INTERN PRP) (plasma ric en plaquetes o factors de creixement), que ajuden a reduir la inflamació local i a estimular la regeneració del teixit.
En els casos més avançats o dolorosos, pot ser necessari un període de descàrrega amb crosses fins que la inflamació disminueixi. Un cop estabilitzat el procés, el pacient passa a la fase de readaptació funcional, on els preparadors físics del centre treballen la recuperació progressiva de la força i la mobilitat.
El seguiment sempre es realitza en equip, amb comunicació constant entre metges, fisioterapeutes i readaptadors. “Ens reunim per comentar cada cas”, explica Pomés. “Si un pacient no millora, valorem noves tècniques com les ones de xoc o ajustos en el programa de tractament”. Aquest treball interdisciplinari és un dels pilars del mètode de l’Institut Arquer, que busca una recuperació integral i duradora del pacient.
La prevenció és una part essencial del treball a l’Institut Arquer. Per a la doctora Pomés, la clau està a educar el pacient i ajudar-lo a entendre per què es produeix la lesió i com pot evitar-la. “De vegades només cal explicar quatre coses —diu— i el pacient ho entén. Quan comprèn la lògica del que li passa, canvia els seus hàbits”.
Entre les mesures més importants hi ha realitzar estiraments adequats de la cadena posterior (bessons, isquiotibials, fàscia plantar) després de cada activitat física. També és fonamental fer un escalfament previ abans de l’exercici, hidratar-se correctament i utilitzar calçat adaptat al tipus de peu i a la superfície d’entrenament. En alguns casos de pacients amb sobrepès, és possible un acompanyament per al control del pes a través del centre.
Per a esportistes o persones amb antecedents de fascitis, es recomana fer una valoració preventiva de la petjada i de l’estructura musculoesquelètica abans d’iniciar una nova rutina esportiva. En alguns casos, els especialistes de l’Institut Arquer prescriuen plantilles personalitzades o exercicis específics per millorar la distribució de les càrregues.
Pomés insisteix que la prevenció no depèn només dels professionals: “El pacient s’ha de comprometre amb la seva recuperació. Nosaltres acompanyem, expliquem i guiem, però qui ha de fer els exercicis i seguir les pautes és ell”.
La fascitis plantar, en definitiva, és una lesió molt comuna, però altament prevenible si es respecten les pautes d’estirament, el descans i l’adaptació progressiva a la càrrega física. El treball pedagògic que realitzen els professionals de l’Institut Arquer busca precisament això: donar al pacient les eines necessàries per entendre el seu cos i cuidar-ne a llarg termini.
De vegades només cal explicar quatre coses i el pacient ho entén. Quan comprèn la lògica del que li passa, canvia els seus hàbits.
La Dra. Maria Teresa Pomés, especialista en Medicina de l’Esport a Barcelona, és experta en rehabilitació esportiva, teràpia neural i medicina regenerativa. És llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i té diversos màsters i postgraus en Osteopatia, Posturologia i Teràpia Neural. Combina la seva labor clínica amb la docència i és tresorera de la SCME.
