Aixecar el braç per pentinar-nos, arribar a un objecte en un prestatge alt o llançar una pilota semblen gestos simples. No obstant això, darrere d’aquests moviments quotidians treballa una estructura complexa i delicada: el manegot dels rotadors. Quan aquesta regió de l’espatlla es lesiona, el dolor pot ser intens i la limitació funcional, frustrant. A l’Institut Arquer, creiem que és important comprendre què és, per què es lesiona i com es tracta per portar una recuperació adequada.
En col·laboració amb la Dra Teresa Pomés
El manegot dels rotadors és un conjunt de quatre músculs i els seus respectius tendons que envolten l’articulació de l’espatlla i garanteixen tant la seva estabilitat com la seva àmplia mobilitat. Està format pel múscul supraespinós, infraespinós, rodó menor i subescapular.
L’espatlla és l’articulació més mòbil del cos humà. Precisament per aquesta gran llibertat de moviment necessita un sistema d’estabilització eficaç, i aquí entra en joc el manegot dels rotadors, que permet moure el braç en pràcticament totes les direccions de l’espai.
Quan un o diversos d’aquests músculs o tendons es veuen afectats, la mobilitat de l’espatlla disminueix i apareix dolor, especialment en elevar el braç o realitzar moviments repetitius.
Les lesions més freqüents són:
• Tendinosi dels tendons del supraespinós, infraespinós, subescapular o rodó menor.
• Estrips tendinosos i/o musculars.
• Dipòsits de calci dins del tendó (calcificacions intratendinoses).
El tendó del supraespinós és el més vulnerable per la seva localització anatòmica. Les principals patologies que l’afecten inclouen:
• Tendinosi del tendó del supraespinós (TSE), és a dir, degeneració tendinosa, amb o sense afectació de la bursa subacromial.
• Ruptura del TSE, que pot ser parcial (afecta només a part de les fibres) o total (compromet tot el gruix del tendó).
• Tendinopatia calcificant per dipòsit de calci en el TSE.
El manegot dels rotadors permet moure el braç en pràcticament totes les direccions de l’espai.
En la majoria dels casos, aquestes lesions es deuen a la repetició constant de determinats moviments. Són freqüents en l’àmbit laboral —treballs que impliquen abducció i flexió anterior repetida de l’espatlla— i en l’àmbit esportiu, especialment en disciplines com la natació, el waterpolo o els esports de llançament (handbol, bàsquet, entre altres).
També influeixen factors anatòmics i biomecànics: certs tipus d’acromi, una posició avançada de l’espatlla o el desgast d’estructures òssies properes, com l’articulació acromioclavicular, poden afavorir el frec del tendó i el seu deteriorament progressiu.
Les caigudes amb suport inadequat del braç constitueixen una altra causa important. En aquests casos, a més de descartar fractures òssies en la fase aguda, és recomanable realitzar proves complementàries com una ecografia musculoesquelètica per valorar l’estat del maneguet dels rotadors. En determinades situacions, pot ser necessària una ressonància magnètica (RMN) d’espatlla.
El tractament de la tendinosi és fonamentalment conservador i es basa en fisioteràpia i exercicis terapèutics.
En una primera fase, l’objectiu és controlar la inflamació i el dolor mitjançant tractament antiinflamatori. Posteriorment, s’inicia un programa de mobilitat progressiva. Un cop recuperat el rang complet de moviment, s’introdueixen exercicis d’enfortiment i estabilització articular fins a restablir la funcionalitat de l’espatlla.
En funció de l’evolució, poden indicar-se infiltracions ecoguiades en el tendó afectat. Les infiltracions amb corticoide i anestèsic es reserven per a fases molt doloroses, amb limitació important i dolor nocturn. En tendinosis persistents que no milloren amb fisioteràpia, poden emprar-se infiltracions amb factors de creixement, l’objectiu dels quals és reduir la inflamació i afavorir la nutrició del tendó. Habitualment es requereixen entre tres i quatre sessions. En alguns casos també s’utilitzen infiltracions amb àcid hialurònic.
Les ruptures tendinoses poden requerir cirurgia, encara que no sempre és necessària. La decisió depèn de si la ruptura és parcial o total, de la zona afectada, del grau de limitació funcional, de l’edat del pacient i de les seves comorbiditats.
Quan la cirurgia no està indicada, s’estableix un període de cicatrització acompanyat de fisioteràpia. Durant aquest temps, les infiltracions amb factors de creixement poden ajudar a reduir la inflamació i millorar el dolor.
En situacions específiques, i quan el tendó es troba en un límit quirúrgic però la intervenció no és possible per diferents motius, es pot considerar l’ús de teràpies regeneratives amb cèl·lules mare mesenquimals adultes. Aquestes teràpies busquen afavorir la reparació del tendó i estimular la seva regeneració, encara que la seva aplicació depèn del cas clínic i de la disponibilitat dels tractaments.
Les tendinopaties calcificants de l’espatlla admeten diferents abordatges terapèutics.
Un d’ells és el tractament amb ones de xoc, que fragmenta les calcificacions perquè posteriorment l’organisme les reabsorbeixi.
Una altra opció és la tècnica de drenatge o barbotatge. Consisteix a realitzar, sota anestèsia local i control ecogràfic, una punció dins de la calcificació per rentar-la amb sèrum fisiològic i afavorir el seu buidatge. Les restes residuals solen reabsorbir-se amb el temps, especialment si s’acompanyen d’exercicis específics.
Quan persisteixen petits fragments calcificats que continuen generant molèsties, poden indicar-se infiltracions amb factors de creixement.
En alguns pacients, l’evolució de la tendinosi no és l’esperada i el procés es cronifica, podent derivar en una capsulitis adhesiva (coneguda com a “espatlla congelada”). Aquesta condició es caracteritza per dolor intens i una marcada limitació de la mobilitat, i sol ser llarga i limitant.
El tractament se centra principalment en la fisioteràpia, amb especial èmfasi a recuperar la mobilitat sense agreujar el dolor. En determinats casos, es realitzen infiltracions intraarticulars de gran volum per distendre la càpsula articular i facilitar la recuperació. Si la rigidesa és severa, pot ser necessari mobilitzar l’articulació sota sedació per millorar el rang de moviment i continuar posteriorment amb la rehabilitació.
Les lesions del manegot dels rotadors són freqüents i, encara que sovint comencen de forma lleu, poden evolucionar si no es tracten a temps. Davant dolor persistent a l’espatlla, limitació en elevar el braç o molèsties nocturnes, és fonamental consultar un professional sanitari per realitzar un diagnòstic precoç.
Des del punt de vista preventiu, convé evitar moviments repetitius sense descans, corregir postures (especialment l’anteversió de l’espatlla), enfortir la musculatura escapular i realitzar exercicis de mobilitat de forma regular. En l’àmbit esportiu, una tècnica adequada i un bon escalfament redueixen significativament el risc de lesió.
A l’Institut Arquer, ajudem els nostres pacients a millorar la seva salut avui per garantir la seva mobilitat demà.
L’espatlla presenta una particularitat anatòmica important: el cap humeral, de forma esfèrica, articula amb la glena de l’omòplat, que és proporcionalment més petita.
Aquesta configuració permet una gran amplitud de moviment, però també augmenta el risc d’inestabilitat.
Per millorar l’estabilitat, la glena està envoltada per un anell de fibrocartílag anomenat labrum, que amplia la superfície de contacte i “abraça” el cap humeral. A això s’hi sumen la càpsula articular, els lligaments i, a la part més externa, els músculs del manegot dels rotadors.
El tendó del supraespinós s’insereix al cap humeral i connecta amb el múscul situat a la fossa supraespinosa de l’omòplat. En el seu trajecte passa per un espai estret, cobert per l’acromi i l’articulació acromioclavicular.
Si l’alineació d’aquestes estructures no és adequada —per exemple, quan l’espatlla es manté en anteversió o existeix artrosi acromioclavicular que protrudeix cap avall— l’espai es redueix. Això genera frec repetit sobre el tendó, la qual cosa pot provocar inflamació, degeneració i, fins i tot, ruptura.
La Dra. Maria Teresa Pomés i Dies és metgessa especialista en Medicina de l’Educació Física i l’Esport, amb més de 25 anys d’experiència en l’àmbit de l’alt rendiment i també en l’esport amateur de totes les edats, així com en lesions de l’aparell locomotor en general i la seva rehabilitació.
