A l’Institut Arquer tenim la sort de rebre pacients amb històries realment interessants. També tenim el plaer de comptar amb pacients molt fidels. I després tenim la Montse Cera Graell, pacient des de fa més de 35 anys del Dr. Arquer i, posteriorment, de l’Institut Arquer. La història de la Montse és també la història del centre, i viceversa. És el relat d’una complicitat i del recorregut comú d’un equip format per una pacient i el seu metge de confiança. El testimoni de la Montse és molt representatiu de l’evolució de la salut de les dones a Espanya durant les últimes quatre dècades i del valor de l’adaptació i de l’escolta en el seguiment mèdic.
Fa més de 35 anys que vaig a l’Institut Arquer, segur. Però l’any exacte te’l podrà dir l’Andreu. Té tot el meu historial!
Ens ho explica la Montse amb un somriure tan radiant com entremaliat, només començar l’entrevista, en què relata la llarga relació que la uneix al centre. En realitat, aquí importen poc les dates exactes. A través de quatre situacions mèdiques significatives parlarem d’èpoques i etapes en la vida d’aquesta barcelonina de 56 anys, assessora financera a Mediolanum i mare de dos fills.
La relació de la Montse amb l’Institut Arquer va començar amb un accident de cotxe que podria haver passat desapercebut en qualsevol historial mèdic, però que va acabar marcant l’inici d’un vincle de confiança de més de 35 anys. Hi va arribar per recomanació d’un amic i amb un collarí, seguint la pauta convencional de relaxants musculars i repòs absolut. Tanmateix, la seva primera trobada amb l’Andreu Arquer va ser reveladora: «El primer que em va dir va ser: “Treu el collarí, treballarem aquest múscul”». Aquella frase resumeix l’enfocament diferencial del centre: un treball col·laboratiu en què el pacient participa activament, entén el seu propi cos i forma part de la solució. La Montse, aleshores jove estudiant, esportista i apassionada de l’escalada —«jo no competia, però anava amb gent que sí»— es va sentir escoltada i analitzada des d’una perspectiva que no es limitava a la lesió, sinó a la persona.
L’Andreu no només va tractar la fuetada: va començar a construir amb ella un recorregut clínic coherent, sensible i profundament personalitzat. Aquell anàlisi global, lluny de la típica recepta d’immobilització, va permetre que la Montse continués sent la dona activa que sempre ha estat. Anys després ho recorda com una anècdota definidora: el dia que un metge li va dir que es tragués el collarí quan tot el seu entorn li havia aconsellat exactament el contrari. «Sempre he estat bé de cervicals; no me n’ha quedat cap seqüela», afirma. Aquell primer gest va convertir l’Andreu en el seu metge de referència, el seu metge de capçalera. Des de llavors, la Montse va aprendre que la clau era comprendre el seu cos en moviment, no aturar-lo. Aquest va ser el primer capítol d’una relació basada en la confiança, la participació i la mirada global de l’Institut Arquer.
El primer que em va dir va ser: “ Treu el collarí, treballarem aquest múscul ”.
Una altra lesió significativa de la Montse va arribar a la muntanya, un territori que coneixia bé: l’esquí de pista i de muntanya havien estat durant anys el seu refugi esportiu. A partir d’un trencament de lligaments, va descobrir una altra dimensió del tracte mèdic de l’Institut Arquer: la voluntat constant d’evitar intervencions innecessàries o invasives. «L’Andreu em va dir: “Tenim dues opcions: t’ho enguixo i ho immobilitzo, o ho deixem lliure, però hauràs de fer l’esforç mental de no moure-ho”». Ell sabia que, si s’optava per la immobilització completa, la recuperació seria més lenta. Però també coneixia la Montse, el seu autocontrol i el seu compromís amb el tractament. Així que, junts, van decidir no enguixar. «Perfecte. Mai més he tingut problemes amb aquell lligament», explica.
La confiança es consolida no com un concepte abstracte, sinó com un fil conductor i clínic en el dia a dia. Allò viscut confirma un dels eixos fonamentals de l’Institut Arquer: buscar sempre la tècnica menys invasiva, recolzant-se en un treball interdisciplinari de físios, especialistes i proves diagnòstiques, tots alineats. Ella mateixa ho resumeix així: «És el que vull destacar: la confiança en un equip professional que m’ha acompanyat en totes les etapes de la meva vida». El vincle s’estén a la seva família: els seus fills esportistes Jordi (17 anys) i Pol (14 anys); la seva mare Rosa Maria; fins i tot el seu exmarit, l’Eduardo. De fet, l’anècdota d’aquest últim s’ha convertit en un clàssic familiar: «Va entrar amb crosses i va sortir caminant. A l’hospital li havien dit que tenia un trencament, però l’Andreu va dir: “Això no està trencat, és una distensió”». Aquesta escena il·lustra no només la precisió del diagnòstic, sinó quelcom més intangible: l’ambient proper i familiar que es respira al centre, allunyat de la mecànica hospitalària. Una proximitat que explica per què generacions senceres de famílies troben a l’Institut Arquer la seva referència mèdica.
És el que vull destacar: la confiança en un equip professional que m’ha acompanyat en totes les etapes de la meva vida
La fascitis plantar va marcar una altra etapa clau per a la Montse, no només pel dolor —«era horrorós»—, sinó per l’aprenentatge que va sorgir del procés. En lloc de limitar-se a alleujar, l’Andreu va insistir en comprendre l’origen, com sempre: «Aquí se centren en l’origen d’una lesió i és on intervenen perquè l’objectiu és que no es repeteixi, aquest és l’enfocament». La fascitis, tan freqüent com mal gestionada, va ser per a la Montse un exemple perfecte de la pedagogia que caracteritza l’Institut Arquer. Li van explicar la biomecànica de la seva trepitjada, el calçat adequat, els exercicis diaris i fins i tot com gestos quotidians, com entrar al cotxe o caminar amb segons quins talons, podien desencadenar noves crisis o altres lesions. «Molta gent la té i no sap com solucionar-la… A mi em van ensenyar quins exercicis fer», recorda.
Aquesta visió integradora no només va solucionar el dolor, sinó que va empoderar la Montse per anticipar, identificar i corregir les causes. L’atenció també es va adaptar als ritmes de la seva vida: feina intensa, desplaçaments constants per Barcelona, dos embarassos, recuperació postpart i una rutina exigent com a mare i professional. «Cada etapa ha tingut la seva cosa», explica. I a cada etapa, l’Institut Arquer va ajustar la mirada terapèutica, tenint en compte la seva realitat vital. No va ser un tractament estàndard, sinó una lectura personalitzada del seu cos i del seu context: des del seu historial esportiu fins a la càrrega diària que suposa caminar per la ciutat o portar l’ordinador. El resultat va ser un acompanyament que va combinar tècnica, prevenció i educació, convertint la fascitis en un dels aprenentatges més pràctics i transformadors de la seva vida com a pacient.
Aquí es centren en l’origen d’una lesió i és on intervenen perquè l’objectiu és que no es repeteixi, aquest és l’enfocament
L’etapa de la menopausa va obrir un capítol diferent, més lligat a la salut integral de la dona i als canvis socials de les últimes dècades. «Abans la dona no es cuidava com ara. Quan arribava la menopausa, deixava de fer-ho tot, era el principi de la fi», recorda la Montse. Avui, en canvi, existeix un coneixement més ampli, més recursos i més acompanyament. I en el seu cas, l’Andreu va tornar a ser una figura clau: «Em va dir: “Fins ara el teu cos feia molt exercici, però ara l’has d’ajudar”». Sense medicació i amb analítiques perfectes, la Montse va reorganitzar la seva vida: enfortiment muscular, pautes d’exercici, nutrició pendent de revisió i un model de vida adaptat a la seva nova etapa. L’avantatge de tenir un metge que la coneix des de jove és, segons ella, definitiva: «Ho canvia tot». Des del tractament de lesions esportives fins als embarassos, el postpart, els canvis hormonals i ara la menopausa, el seguiment ha estat continu.
En un moment en què la medicina —com tants sectors— s’ha deshumanitzat, la Montse destaca precisament el contrari: «Aquí les visites no són de cinc minuts. Et dediquen mitja hora, una hora. El que faci falta». Aquesta proximitat, que recorda la medicina d’abans però amb tècniques actuals, és el tret distintiu de l’Institut Arquer. I és també el que reivindica la Montse quan reflexiona sobre el futur: «Moltes coses es poden automatitzar, però la confiança i el valor humà no». La seva història demostra com la medicina esportiva i preventiva pot convertir-se en una medicina de vida, acompanyant una dona durant 35 anys de canvis físics, vitals i socials, sempre des d’una mirada humana, experta i profundament personalitzada.
