«El més important és guanyar». Podríem prendre’ns seriosament Enric Gil d’entrada, si no fos per aquell petit espurneig rialler a la comissura de l’ull. No hi ha dubte que pensa el que diu; aquesta no és la qüestió. Però en aquest pacient de 65 anys, per molt «animal», «fanàtic» i «intens» que es descrigui, el riure mai no és gaire lluny. Pacient de l’Institut Arquer des de fa 20 anys, aquest esportista atípic i insaciable ha passat la seva vida entrenant 5 dies a la setmana amb un nivell de compromís inqüestionable… o gairebé. Hem intentat comprendre el seu secret de longevitat i com ha estat capaç de mantenir aquest foc interior, com el primer dia.
Enric Gil no va començar sent atleta. La seva relació amb l’esport neix, com en molts casos, des de la infància, en l’entorn més immediat: esport escolar, hoquei sobre patins, bàsquet. Però en el seu cas hi ha un matís que ho canvia tot: des del principi no li interessa simplement practicar, sinó competir.
L’atletisme apareix més tard, als 18 anys, gairebé per accident… o per orgull. Una cursa popular de 5 quilòmetres, una derrota difícil d’acceptar i una reacció immediata: tornar-hi per guanyar. “No puc suportar que em guanyin”, reconeix. Aquest episodi, aparentment menor, marca l’inici d’una trajectòria que ja no s’aturarà.
Al Club Atlètic Vic troba el seu primer ecosistema competitiu. Allà arriba un dels moments clau: la seva primera marató. Sense una preparació específica, signa un temps de 2 hores i 44 minuts. No és només una bona marca; és un senyal. Els entrenadors detecten alguna cosa diferent: velocitat, capacitat de patiment i una facilitat poc comuna per tolerar l’esforç.
Aquest potencial s’afina al costat d’atletes d’alt nivell com Pere Casacuberta, i l’empeny cap al mig fons, on desenvoluparà la major part de la seva carrera. No serà una gran figura mediàtica, però sí un competidor sòlid: finals en campionats de Catalunya, presència en campionats d’Espanya i, sobretot, una constant que ja no abandonarà mai: el gust per exigir-se al límit.
"Entrenar sense objectiu no és entrenar."
Per a Enric, entrenar sense competir no té sentit. És una idea que repeteix diverses vegades i que defineix la seva manera d’entendre l’esport: “Entrenar sense objectiu no és entrenar”. Cada sessió, cada sèrie, cada esforç està orientat cap a una competició concreta, cap a una millora mesurable.
Aquesta mentalitat li permet sostenir durant dècades un nivell d’intensitat poc habitual. Durant anys entrena cinc dies a la setmana, sense interrupcions, fins i tot quan la vida canvia —feina, família, fills—. Entre els 35 i els 55 anys encadena campionats d’Espanya, Europa i del món en categoria veterans, sempre en mig fons, especialment en 800 metres.
El punt d’inflexió arriba precisament quan aquesta intensitat comença a passar factura. A través de la seva filla, Laia Gil —atleta de velocitat vinculada a l’Agrupació Atlètica de Catalunya— coneix el doctor Andreu Arquer. El que comença com una necessitat pràctica —lesions, sobrecàrregues— es converteix en una relació duradora.
Arquer introdueix alguna cosa que Enric no havia incorporat en la seva joventut: mètode fora de la pista. Estiraments, prevenció, adaptació de càrregues. “Abans no feia res”, admet. Ni nutrició, ni control, ni recuperació estructurada. Aquesta evolució, combinada amb la seva constància, explica en gran part com ha pogut mantenir un nivell competitiu tan alt durant tants anys.
"Arriba un moment en què un metge no ho pot solucionar tot, i precisament per això ha de saber dir-te quan no pots més."
La relació entre Enric Gil i el doctor Andreu Arquer no és la d’un pacient amb el seu metge, sinó la de dues persones que han après a conèixer-se profundament a través del cos i de l’esforç.
Durant anys, Arquer acompanya, corregeix, ajusta. L’ajuda a superar lesions, a allargar la seva carrera, a continuar competint. Però hi ha un moment en què aquest paper canvia. I aquí rau un dels aspectes més importants —i més difícils— de la medicina esportiva: saber dir prou.
Primer arriba el desgast progressiu: lesions, aturades, la síndrome de Haglund. Però el veritable punt de ruptura apareix quan els genolls ja no responen. Llavors, la conversa és directa: ha de deixar de córrer.
No és una decisió fàcil per a cap dels dos. El mateix Enric recorda l’escena amb precisió: a la llitera, el metge dubtant, buscant les paraules. Perquè sap què significa per a ell. Córrer no és una activitat més; és la seva identitat esportiva.
I, tanmateix, aquest “stop” és el que permet que tot el que ve després continuï. Perquè el doctor Arquer no es limita a prohibir: redirigeix. Li proposa el triatló, una manera de continuar competint sense destruir encara més el cos. Més endavant, quan l’impacte torna a ser excessiu, l’orienta cap a l’aquabike.
Aquesta capacitat d’acompanyar, però també de frenar, defineix la relació entre tots dos. Com reconeix el mateix Enric: arriba un moment en què un metge no ho pot solucionar tot, i precisament per això ha de saber dir-te quan no pots més.
"Mentre el cos aguanti, ho faré."
Als 65 anys, Enric Gil continua entrenant. Continua competint. I, sobretot, continua pensant com sempre: no participa, competeix.
Avui ho fa en aquabike, després d’haver passat pel triatló a l’ETB Vic, on va aconseguir resultats destacats: subcampionats d’Espanya, un tercer lloc europeu en duatló. Fins i tot després de lesions greus i operacions, la seva reacció ha estat sempre la mateixa: adaptar-se ràpid i tornar al màxim nivell possible.
La seva influència va més enllà dels seus resultats. En el seu entorn —família, companys, atletes de la comarca— Enric és una referència. Ha portat nombrosos esportistes a l’Institut Arquer, convençut per la qualitat humana i professional del doctor Arquer. A casa, l’esport forma part del dia a dia: la seva dona continua activa, els seus 3 fills han crescut veient-lo competir, caure i tornar-se a aixecar.
Però també hi ha evolució. Avui apareix una idea que abans no existia: la gestió. Triar competicions, renunciar a reptes que impliquen massa risc, acceptar que el cos té límits. No renuncia a la intensitat, però sí que comença a contemplar un altre tipus de relació amb l’esport: travessies, reptes personals, potser menys centrats en el resultat.
Tot i això, el foc continua intacte. “Mentre el cos aguanti, ho faré”, diu. I en aquesta frase es resumeix tot: no una resistència cega, sinó una fidelitat absoluta a una manera de viure l’esport.
