La doctora Blàbia, especialista en medicina esportiva, destaca la importància d’abordar la salut dels joves esportistes des d’una perspectiva integral. A l’Institut Arquer, centre de referència no només en tractaments per a lesions sinó també en programes avançats de prevenció, aquest enfocament és essencial: anticipar-se abans que aparegui el problema. Això implica valorar, planificar, educar i coordinar l’esforç de metges, fisioterapeutes, entrenadors i famílies. Un treball conjunt que no només redueix riscos, sinó que també optimitza el rendiment i garanteix una pràctica esportiva més segura.
En col·laboració amb la doctora Marian Blàbia
Cada vegada més nens i adolescents practiquen esport de manera regular, molts d’ells en contextos competitius que impliquen entrenaments intensos i exigència constant. Aquesta tendència, positiva des del punt de vista físic, emocional i social, també ha vingut acompanyada d’un augment significatiu de lesions. El problema no radica en el fet que es practiqui més esport, sinó en com s’estructura aquesta pràctica: sense una prevenció adequada, el cos en desenvolupament queda exposat a sobrecàrregues, traumatismes o seqüeles que podrien evitar-se.
“La pràctica esportiva en edats primerenques hauria de ser sinònim de salut, aprenentatge i gaudi, no de dolor ni interrupcions per lesió”, assenyala la Dra. Marian Blàbia, especialista en medicina de l’esport a l’Institut Arquer. Des de la seva experiència clínica, Blàbia insisteix en la importància d’entendre que el cos del jove esportista no és una versió reduïda de l’adult, sinó una estructura anatòmica i fisiològica en evolució, amb característiques úniques que requereixen un enfocament específic.
Plaques de creixement encara obertes, massa òssia en consolidació, desequilibris musculars temporals, falta de coordinació motriu o dèficits nutricionals són només alguns dels factors que poden incrementar el risc de lesió si no s’actua amb prevenció. A això se sumen hàbits com l’especialització esportiva precoç, la falta de descans o la pressió per competir, que fan de l’entorn un element clau a tenir en compte. Conèixer aquests riscos i abordar-los des d’un enfocament mèdic i multidisciplinari és fonamental per a garantir una pràctica esportiva segura.
La pràctica esportiva en edats primerenques hauria de ser sinònim de salut, aprenentatge i gaudi, no de dolor ni interrupcions per lesió.
Les lesions més habituals en joves poden classificar-se en dos grans grups segons la seva causa: les que es produeixen per acumulació de càrrega sense recuperació adequada, i les que apareixen de manera sobtada per traumatismes. Entendre aquesta diferència és clau per a prevenir-les i tractar-les correctament.
Les lesions per sobreús són originades per la repetició de microtraumatismes sobre un cos en desenvolupament. Són especialment freqüents a causa de la repetició de gestos sobre estructures encara immadures. Entre les més habituals es troben les tendinitis, que generen dolor persistent en articulacions com el genoll o l’espatlla; les apofisitis, inflamacions en els punts d’inserció òssia durant el creixement (com el genoll o el taló); i les fractures per estrès, microfissures en ossos com la tibiales o els metatarsians, que apareixen quan la càrrega d’entrenament supera la capacitat de recuperació del cos. Encara que el seu inici sol ser progressiu, si no es tracten a temps poden cronificar-se i limitar la pràctica esportiva.
Per altra banda, les lesions agudes són les que apareixen de manera sobtada, normalment en competició o entrenaments amb alta exigència física. Destaquen els esquinços de turmell, la lesió aguda més comuna en adolescents; els trencaments del lligament creuat anterior (LCA), que poden generar inestabilitat i requereixen una recuperació prolongada; i les contusions musculars, derivades de cops o impactes directes. Aquestes lesions, encara que variades en gravetat, requereixen sempre una valoració mèdica i un pla de recuperació adequat abans de tornar a la pràctica esportiva.
Encara que moltes d’aquestes malalties es resolen sense seqüeles, hi ha lesions que preocupen especialment pel seu possible impacte a llarg termini. És el cas de les lesions lligamentoses de genoll (com el trencament de l’LCA), que poden generar inestabilitat crònica o derivar en artrosi prematura si no es tracten de manera adequada. Les tendinopaties cròniques, sobretot en genoll, taló o espatlla, també poden convertir-se en quadres persistents si no es reeduca el gest esportiu ni es permet una recuperació completa. Finalment, les fractures per estrès i els problemes a la placa de creixement (fisis) suposen un risc afegit, ja que si no es detecten a temps poden condicionar el desenvolupament ossi normal de l’adolescent i deixar seqüeles en la seva alineació o funcionalitat futura.
El risc de lesió en joves esportistes no depèn només de l'esport que practiquen, sinó de com es gestiona el creixement, la càrrega, la recuperació i la nutrició.
L’aparició de lesions en nens i adolescents no respon a una sola causa, sinó a la combinació de diversos factors que augmenten la vulnerabilitat d’un cos en desenvolupament. Identificar i modificar aquests riscos és essencial per a prevenir problemes majors i garantir una pràctica esportiva segura. Els factors són els següents:
• El tipus d’entrenament i la quantitat de càrrega. Un dels errors més comuns en la infància i adolescència és carregar massa i massa aviat. Per altra banda, l’especialització en un únic esport abans dels dotze o tretze anys, una tendència cada vegada més freqüent, augmenta notablement el risc de lesions per sobreús i també l’esgotament físic i mental. Això, juntament amb la falta de descans entre sessions, entrenaments mal planificats o una tècnica deficient, pot convertir-se en un factor lesiu.
• La condició física i el desenvolupament motor. Durant el creixement, el cos travessa canvis estructurals que alteren l’equilibri natural entre ossos, músculs i tendons. Això genera fases de rigidesa, descoordinació i menor control motor, que eleven el risc de lesions si no s’acompanya amb un treball adequat. A més, els músculs estabilitzadors, com el core, els glutis o lamusculatura escapular, solen estar poc desenvolupats en aquestes edats, la qual cosa afavoreix desalineacions articulars i sobrecàrregues en zones com genolls, turmells o espatlles.
• Una nutrició deficient i una mala recuperació. El cos adolescent necessita energia i nutrients suficients per a créixer i rendir. Una ingesta calòrica insuficient o dèficits de calci, vitamina D o proteïnes, comprometen la salut òssia i muscular. A això s’afegeix la falta de descans, que redueix la secreció d’hormona del creixement i la reparació tissular. La recuperació és tan important com el mateix entrenament.
• Els factors emocionals i socials. La motivació és clau en l’esport, però quan ve acompanyada d’una pressió constant per guanyar, destacar o no defraudar, pot convertir-se en un factor de risc. Molts adolescents entrenen amb dolor o fatiga per por de quedar-se fora de l’equip o decebre al seu entorn. L’ansietat, l’estrès acadèmic i la falta de descans mental també interfereixen en la recuperació física, i s’ha demostrat que augmenten la tensió muscular i disminueixen la concentració, afavorint tant errors tècnics com lesions agudes.
La motivació és clau en l'esport, però quan ve acompanyada d'una pressió constant per guanyar, destacar o no defraudar, pot convertir-se en un factor de risc.
Un equip mèdic no hauria d’intervenir únicament quan la lesió ja ha aparegut. La seva funció és també preventiva: detectar riscos de manera precoç, planificar càrregues d’entrenament adaptades, educar en hàbits saludables i realitzar un seguiment constant. La clau està a la coordinació: com més integrat estigui aquest treball amb entrenadors, famílies, equip mèdic i els propis esportistes, més efectiva serà la prevenció i millor serà el desenvolupament físic, emocional i esportiu dels joves a llarg termini. Hi ha una sèrie de claus que ens permetran prevenir les lesions de manera adequada:
Realitzar una avaluació mèdica integral que identifiqui riscos abans de començar la temporada
Aquesta avaluació ha d’incloure la història clínica de l’esportista (lesions prèvies, malalties cròniques, medicació), una exploració física general i osteomuscular, i una revisió cardiovascular amb ECG si el nivell competitiu l’exigeix. També és fonamental valorar la nutrició, el benestaremocional i la motivació, ja que factors com el dèficit energètic, l’estrès o la pressió externa poden afectar el rendiment i augmentar el risc de lesió.
Educar la tècnica i la correcció postural
Ensenyar gestos correctes des de les primeres etapes redueix la càrrega sobre articulacions i teixits, i evita patrons lesius que es consoliden amb el temps. L’escalfament adequat, la postura i la coordinació també són clau: preparen el cos per a l’esforç, milloren la propiocepció i redueixen el risc d’esguinços, tendinopaties o lesions del lligament creuat. Per això, entrenadors i fisioterapeutes han d’observar, corregir i integrar exercicis preventius de manera sistemàtica a l’entrenament.
Establir una programació equilibrada i hàbits saludables
Una bona planificació de l’entrenament respecta els principis de progressió i descans. És fonamental evitar l’especialització precoç i alternar càrregues intenses amb microcicles de recuperació. A més, el somni, l’alimentació i la hidratació han de ser considerats part de l’entrenament: dormir menys de 8 hores, per exemple, duplica el risc de lesió. Les famílies juguen aquí un paper essencial: són els qui garanteixen que l’esportista menja bé, descansa prou i pot expressar molèsties sense por.
Tenir un equip mèdic centrat en la prevenció
Més enllà d’intervenir quan la lesió ja ha ocorregut, l’equip mèdic té un rol proactiu en la prevenció. Pot dissenyar plans d’enfortiment específics, detectar dèficits posturals o funcionals, avaluar el creixement i assessorar sobre càrregues i nutrició. A més, la seva tasca educativa cap a entrenadors i famílies multiplica l’impacte preventiu, convertint-los en aliats clau en el dia a dia. El seguiment periòdic permet ajustar entrenaments, detectar signes de sobreentrenament o malestar emocional i evitar recaigudes. Una prevenció mèdica eficaç no sols redueix lesions sinó que també millora el desenvolupament integral de l’esportista i afavoreix la seva continuïtat a l’esport amb seguretat.
Quant millor s'adaptin aquests factors a la seva etapa de desenvolupament, menor serà el risc i millor el pronòstic esportiu a llarg termini.
La prevenció de lesions en esportistes joves no hauria de començar quan apareix el dolor, sinó molt abans. Des de l’Institut Arquer, s’impulsa un model preventiu basat en la integració de diferents professionals com metges, fisioterapeutes, entrenadors, nutricionistes i psicòlegs, al costat de les famílies. Un enfocament que no només tracta lesions, sinó que les anticipa, les evita i acompanya al jove en el seu desenvolupament físic i emocional. Aquest abordatge global permet detectar factors de risc abans que es converteixin en un problema.A cada jove se li realitza una valoració mèdica completa, analitzant des de la seva història clínica i desenvolupament puberal fins a la seva funció cardiovascular i possibles riscos hormonals o nutricionals. Paral·lelament, s’explora la funció musculoesquelètica amb proves funcionals que permeten identificar alteracions en la postura, l’equilibri, la mobilitat articular o el control motor. Tot això orientat a dissenyar programes de prevenció personalitzats, amb exercicis específics i ajustos de càrrega adequats a la seva edat biològica, tipus d’esport i ritme de creixement.
Un altre pilar de l’enfocament multidisciplinari és el benestar psicològic: identificar estrès, pressió per resultats o falta de motivació permet intervenir a temps per a evitar desajustaments emocionals que, en molts casos, es tradueixen en lesions o baix rendiment. Per això, el treball emocional no és accessori, sinó part essencial d’una prevenció eficaç i duradora.
Aquest model no es limita a la consulta mèdica. A l’nstitut Arquer, s’aposta per la formació activa d’entrenadors, famílies i els mateixos joves en aspectes com la tècnica, l’autocura, la nutrició, el descans o les senyals d’alerta. Només des d’aquesta consciència compartida s’aconsegueix una prevenció real, sostenible i eficaç.
Un equip mèdic no només tracta lesions: les prevé mitjançant avaluació precoç, planificació personalitzada, educació, monitoratge continu i coordinació multidisciplinària. Mentre més integrat estigui amb entrenadors, famílies i esportistes, més efectiva serà la prevenció i millor el desenvolupament físic i psicològic del jove.
En definitiva, la prevenció de lesions en esportistes joves és avui una prioritat ineludible en l’àmbit de la medicina esportiva. Lluny de limitar-se a tractar problemes quan apareixen, l’enfocament actual aposta per anticipar-se: valorar, planificar, educar i coordinar. El treball conjunt entre metges, fisioterapeutes, entrenadors i famílies no només redueix riscos, sinó que millora el rendiment i garanteix una pràctica esportiva més segura.
La Dra. Marian Blàbia és una reconeguda metgessa de l’esport de l’Institut Arquer, llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i especialitzada en Medicina de l’Esport via MIR entre la Universitat de Barcelona i l’Hospital Clínic. També compta amb un Màster en Alt Rendiment Esportiu del COE i la Universitat de Madrid. Ha treballat tant en centres mèdics com amb equips professionals, incloent-hi seleccions nacionals i autonòmiques d’handbol.
