Cada vegada són més els corredors que es visiten a l’Institut Arquer, i ens encanta! Era el moment ideal per parlar amb Sheila Avilés, una de les millors corredores de muntanya d’Espanya. Amb la seva sensibilitat i sinceritat, la doble campiona del món de Skyrunning (2017 i 2019) comparteix la seva visió sobre la salut integral, la salut mental i també sobre l’evolució de la medicina esportiva per a les dones. Gràcies, Sheila!
Fotos: viajando_acontraluz + Sheila Aviles
Estic en un moment de molts canvis. No paro, però estic bé, tot i que una mica fastiguejada pel genoll. Porto ja uns set mesos pràcticament sense poder entrenar amb normalitat. No puc córrer: només bici, el·líptica… Estic avorrida!
Però m’hauran d’operar. Tinc una ròtula bipartida, una cosa que és de naixement, però que mai m’havia donat problemes. Després d’operar-me el tendó del peu, perdre musculatura, canviar la biomecànica, es va tornar simptomàtica. A la mínima que feia una esquat o baixava escales, l’os es desplaçava i el dolor era molt intens.
Teòricament, la recuperació per començar a córrer serà d’uns tres mesos, i per tornar a competir, uns sis. Si tot va bé, a final d’any espero poder fer alguna vertical o alguna mitja marató de muntanya.
Jo vaig començar amb 10 anys fent atletisme al Club Atlètic Igualada. Feia una mica de tot: fons, javelina, perxa, disc… Sempre he pensat que quan ets petit és important desenvolupar moltes habilitats. Se’m donava bé el fons, competia en 3.000 obstacles, 5.000 i feia cros a l’hivern. Fins i tot vaig anar amb la selecció catalana.
Mentre estudiava Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a Lleida, vaig decidir prendre-m’ho més seriosament i vaig entrenar amb Joaquín Erta, del Barça. Però l’últim any de carrera universitària, preparant el Campionat d’Espanya de 3.000 obstacles, vaig caure dues setmanes abans i em vaig lesionar el genoll. Em vaig quedar fora. Allò va ser molt frustrant.
Em vaig adonar que feia anys que corria per inèrcia, lluitant contra el rellotge, amb una pressió constant: només tens una oportunitat a l’hivern i una altra a l’estiu per demostrar el teu estat de forma. Estava angoixada i havia perdut la il·lusió.
Uns companys em van dir que provés les curses de muntanya. Jo ni sabia que existien. Però vaig anar a entrenar amb ells i vaig descobrir un món nou. Va tornar aquella nena amb ganes de córrer i gaudir, sense estar pendent del ritme per quilòmetre. Escoltar els ocells, centrar-me en la respiració, en la pujada… era un altre esport totalment diferent.
Vaig començar amb curses de poble, després Copa d’Espanya, després Copa del Món… i el 2017 vaig guanyar la Copa del Món de skyrunning. Va ser una cosa molt natural i progressiva. Vaig recuperar en el trail la motivació que havia perdut a la pista.
En el meu palmarès destaquen les dues Copes del Món de skyrunning (2017 i 2019), la victòria a l’OCC el 2022 i una tercera posició al Mundial amb la selecció espanyola el 2019, entre altres resultats.
Vaig estudiar Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a la Universitat de Lleida i ara estic cursant un màster en coaching transpersonal a Inner, centrat en l’acompanyament mental. No només a esportistes, sinó a qualsevol persona que vulgui fer una transformació personal. M’agrada molt acompanyar les persones i empoderar-les.
Ara mateix visc del trail running gràcies als meus patrocinadors. Adidas és la meva marca principal —acabo de renovar tres anys més i estic molt feliç— i també treballo amb Maurten i Reboots, entre d’altres. A més, faig col·laboracions a xarxes i dono xerrades motivacionals on no només parlo d’èxits esportius, sinó del camí cap a l’èxit interior.
Anar massa a tope. Tant amateurs com professionals. Volem entrenar més del que el nostre cos pot assimilar. Molta intensitat, molt volum i poca escolta real.
Quan ets jove penses que ho assimiles tot, però no penses en la sostenibilitat a llarg termini. Saltar-te zones d’entrenament, entrenar sempre més fort del que toca… a curt termini et dona rendiment, però a llarg termini passa factura: lesions, burnout, baixades físiques i mentals.
Un altre error en professionals és prioritzar competir per davant de la salut. Tens pressió de patrocinadors, calendari… i acceleres recuperacions, competeixes amb molèsties. Això després té conseqüències. No podem posar la marca per davant de la nostra salut física i mental.
Tinc un historial llarg i força peculiar.
El 2020 vaig començar amb una síndrome de “slipping ribs” (costelles flotants). Vaig estar més d’un any i mig amb dolor crònic, com un flato constant, sense poder respirar bé. Era un pinçament del nervi intercostal. Va ser duríssim físicament i mentalment. Però compartir-ho ha ajudat altres dones a diagnosticar una cosa que feia anys que patien sense saber què era.
Després vaig tenir una tenosinovitis al tibial posterior que va acabar en ruptura del tendó el 2023. Em van operar i vaig estar gairebé un any i mig aturada. El 2024 vaig tornar amb curses verticals i curtes.
I ara, la ròtula bipartida simptomàtica, que requerirà cirurgia.
Més que moltes lesions, han estat lesions importants i força estranyes.
Ara poso molt més èmfasi en la recuperació: dormir totes les hores que puc, descans actiu i passiu, fisioteràpia, pressoteràpia, mobilitat, estiraments… coses que abans potser no prioritzava tant.
Però sobretot, escoltar més el cos i buscar calma. He viscut situacions personals que m’han afectat emocionalment i això té conseqüències físiques. L’emocional no es veu com una cama trencada, però frena igual. Si abans podia assimilar certes càrregues, ara potser no.
He après a meditar, fer breathwork, a no sobreentrenar quan estic emocionalment carregada. Abans afegia més càrrega; ara busco alliberar càrrega.
Valoro molt tenir calma al meu entorn, però accepto que no puc controlar-ho tot. He tingut esdeveniments a la vida últimament i m’adono que m’afecten a nivell emocional; això té una conseqüència a nivell físic perquè el cos no pot respondre igual. Ho entenc.
M’hi identifico moltíssim perquè si no hi ha salut, no hi ha rendiment.
Sense salut física i mental és impossible rendir a llarg termini.
Tu pots estar fent coses que no són saludables durant un curt període de temps, però quan vols mantenir-ho 10 anys, 15 anys, sis anys, has de fer les coses ben fetes, perquè si no el cos parla i surten lesions, surten càrregues mentals que no pots sostenir en el temps. Abordar la salut de manera global és la clau.
Òbviament, això ha canviat moltíssim, perquè recordo que quan vaig començar a entrenar, tots els estudis i el coneixement es basaven en els homes. Aleshores, s’entrenava la dona com un home i això creava molts problemes a llarg termini. Per exemple, no es tenia en consideració el cicle menstrual per planificar les setmanes de macrocicles o setmanes de càrrega, impacte i descàrrega. Però una dona és totalment diferent d’un home, perquè se sap que en el moment premenstrual pot estar una mica fluixa; durant la menstruació cal baixar càrregues i després de la menstruació podem introduir molta més càrrega, perquè està òbviament preparada per patir, per parir, i té molta lògica. Si no ho tens en compte, òbviament té conseqüències a nivell de salut. Abans era corrent veure esportistes d’elit patir amenorrea hipotalàmica com a conseqüència de l’esport i s’havia normalitzat totalment. Et deien: “si no vols ser mare ara, no passa res”.
Ara sabem que pot tenir moltes conseqüències, no només sobre la fertilitat, sinó també possibles osteoporosi en el futur, fractures d’estrès, problemes hormonals. El cos es descontrola.
Hem avançat molt en la conscienciació, tot i que queda molt per fer.
Crec que tot això té molt a veure amb la capacitat que té la dona de suportar el dolor o el patiment i, sobretot, de gestionar les curses. És veritat que moltes vegades es diu que la dona sap gestionar millor les curses, escoltar millor el seu cos.
També hi ha la capacitat mental. Al final, el nostre cos està preparat per tenir molt dolor durant el part, i cada mes amb la menstruació; té sentit que el nostre cos sàpiga gestionar molt bé com optimitzar els greixos, etc.
Es pot millorar donant educació específica als esportistes i entrenadors, ja que moltes vegades els entrenadors no coneixen les diferències fisiològiques i hormonals de la dona i les entrenen com si fossin homes. També cal fer un seguiment mèdic continu, amb revisions hormonals i nutricionals, i adaptant la càrrega d’entrenament al cicle menstrual. I, d’altra banda, promoure la consciència sobre la salut integral de la dona, que s’entengui que no és només rendiment sinó salut a llarg termini. Això implica generar protocols específics, xerrades, acompanyament psicològic i fisiològic.
Crec que la tendència anirà cap a un enfocament més integral, on la salut física i mental vagin de la mà amb el rendiment. Cada vegada més s’entén que no n’hi ha prou amb entrenar i competir, sinó que cal cuidar la recuperació, la nutrició, el son i la gestió emocional. Espero que en el futur s’implementi de manera sistemàtica, tant per a homes com per a dones, amb protocols adaptats, acompanyament professional multidisciplinari i educació des d’edats primerenques. Que l’esportista pugui rendir i desenvolupar-se al màxim, però sense comprometre la seva salut a llarg termini.
